dilluns, 4 de març del 2019

EXPOSICIÓ DEL MEMORIAL DEMOCRÀTIC VÍCTIMES. QUINES VÍCTIMES?





L’exposició del Memorial Democràtic Víctimes pretén ser equidistant, però si etiqueta com a víctima a colpistes i col·laboradors necessaris, com l’Església, mare del nacionalcatolicisme, no pot ser-ho. Lamentablement vivim temps de revifalla feixista, temps que no són per a l’equidistància perquè aquesta no és sinònim d’equanimitat. El Memorial Democràtic a vegades oblida les obligacions que comporta el seu cognom, Democràtic, i oblida també quina hauria de ser la raó de la seva existència, qüestió que ja hem denunciat diverses vegades. Les víctimes de la rereguarda i els caiguts per dios i la patria, gens demòcrates, van tenir tot el reconeixement oficial de la dictadura, van ser honorats, condecorats, premiats els seus familiars, catalogats com a màrtirs i canonitzats, i aquells que van quedar mutilats subvencionats o col·locats en l’administració. Per tant, la raó del Memorial hauria de ser donar reconeixement i fer justícia a través de l’apertura de la gran fossa de silenci de la dictadura i la transició a les víctimes del feixisme, quantitativament moltes més i el seu patiment molt més gran, agreujat per la censura, la repressió, l’espoli i l’exili. Víctimes sense pa i amb molta, molta pena.


El Memorial Democràtic havia de venir a solucionar tot això, ho havia de fer amb veritat, amb pluralitat, marcant molt clarament la línia entre franquisme i democràcia, entre feixisme i antifeixisme, no fent servir el marc de la farsa de la reconciliació nacional parlant de guerra civil equiparant bàndols, perquè això també és blanquejar el feixisme que ens envolta. En aquests temps tan tèrbols on la línia entre el que es pot tolerar i el que no, tristament és tan feble, de vegades invisible, no es pot muntar una exposició com aquesta que és visitada pels col·legis i instituts, perquè dona peu a la confusió, catalogant botxins com a víctimes.  Qui va anar al front a lluitar contra la legalitat republicana al costat dels colpistes feixistes no és una víctima que hagi de ser recordada per un Memorial Democràtic, quan encara queden tantes i tantes víctimes dels assassins de la democràcia sota fosses anònimes. A nosaltres ens fa molt de mal que sota l’epígraf víctimes estiguin representades persones que van deixar la seva vida lluitant per la democràcia, per la república, al costat de qui va conspirar i es va aixecar contra aquesta.
Aquelles persones que ja tenim una edat, estem fartes de sentir allò de “tots van matar” i de que ens demanin pels mossens i les monges, que van seguir majoritàriament les consignes de la seva cúpula catòlica, que es va aixecar contra la República en defensa dels seus interessos econòmics i per a conservar el seu poder efectiu. No va ser una guerra contra el seu déu sinó contra els seus representants a la terra. A les trinxeres republicanes van haver-hi també catòlics, però defensors de l’estat laic i per tant de la divisió de poders. No es tractava de religió sinó dels interessos d’aquells que sempre havien estat al costat de l’opressor. Però aquest context no s’explicita a aquesta exposició. I per a continuar amb allò dels tòpics, també hem escoltat lo dolents que eren els anarquistes, reduït el seu ideari a matar monges i capellans. Aquest reduccionisme es pot veure a Víctimes, que dedica proporcionalment més espai a l’Església que a les víctimes assenyalades, vexades i robades per aquesta institució, com va ser el cas del nostre company Pere Fortuny, fill del darrer batlle republicà de Mollet del Vallès o de les dones empresonades que van haver de patir la manca de caritat cristiana i la crueltat de les monges carcelleres. La repressió franquista per motiu de gènere, condició sexual o religiosa no té rellevància en aquesta exposició.
Una altra evidència de la tendenciositat d’aquest treball és el seu fil musical. És terrible seguir aquesta exposició mentre sents una vegada i una altra a un volum insofrible música sacra tocada per un orgue d’església que es talla estrepitosament imitant els efectes d’un incendi. D’això no es pot dir objectivitat, tota l’exposició queda en qüestió només per aquest fet. Es podien haver fet servir cançons republicanes del front, discursos d’en Companys, crits sota les bombes, altres documents d’àudio de personatges antifeixistes...
Les nenes i nens que visitin aquesta mostra poden marxar a casa perfectament pensant que l’Església és bona i màrtir, els anarquistes dolents, els republicans per condescendents amb els anarquistes també dolents, menys aquells que salven mossens mentre són perseguits pels anarquistes, aquests són mig bons.
Víctimes és un treball que no és just per a les víctimes del franquisme, no tenen el mateix espai unes que altres, la part més ampla i lluminosa està dedicada a les víctimes de la rereguarda. Els judicis franquistes, la repressió dels darrers anys del franquisme i les fosses estan mig amagades, a les fosques i amb poc detall.  Però existeixen víctimes que no apareixen com els maquis o Cipriano Martos o Txiqui, un dels darrers afusellats pel franquisme a Collserola. Què passa amb els 60, 70 i 80, on són les víctimes de tortures? On són les víctimes de la Transició?
És significatiu que tractant-se d’una exposició de víctimes es dediqui tres panells i una vitrina als metges i als seus triomfs mèdics, que van salvar moltes vides. Mentre només es dedica un als morts als camps nazis, amb els centenars de catalans que van patir un horror que costa descriure amb paraules. També crida l’atenció que en una exposició generalista es parli dels gulags i de què els republicans que no van poder tornar a casa van acabant compartint gulag amb membres de la División Azul. Arribats a aquest punt es podria haver aprofitat  per a explicar que l’aliada URSS va donar més de vint milions de vides per plantar cara a Hitler i els seus exèrcits, rescatant a Europa d’un escenari dantesc. Més de tres milions de soviètics van morir als camps d’extermini.





També hi ha detalls que et deixen una mica perplex com representar una terra d’acollida com ha estat Catalunya en una exposició de caire generalista en algunes qüestions i tan detallista en altres, posant el focus en els problemes que causaven les persones refugiades i en les queixes dels ajuntaments per la falta de mitjans per atendre-les. La persona que vingui de fora a veure aquesta exposició pot endur-se la imatge d’una Catalunya, que no va acollir sinó que va patir a la gent que fugia de l’ocupació franquista, quan això no va ser així ni molt menys. Totes coneixem testimonis d’acollida que parlen de solidaritat, respecte i amor. 



Una gran fita de la societat catalana a través de les entitats de memòria, i especialment de la Comissió de la Dignitat, ha estat l’anul·lació dels judicis del franquisme per unanimitat del Parlament de Catalunya. Un fet que hauria d’estar remarcat en aquesta exposició al menys amb alguna fotografia d’un dels moments històrics més emotius que s’han viscut al parlament català i del qual associacions que conformen el Consell de Participació del Memorial Democràtic vam formar part.
Ens resulta molt insuficient que amb un paràgraf s’expliqui les condemnes a mort com a repressió judicial i que amb una xifra freda es resumeixi els afusellaments de més de tres mil antifeixistes. Si hi ha espai a la vitrina de sota, pensem que no cal ocupar la meitat d’aquesta amb dos grans arxius definitius decoratius, quan es poden exposar documents i fotografies per mostrar la salvatge repressió. 



Dins del capítol fosses podem observar que s’aprofita aquest, més que per a parlar de les víctimes, per fer publicitat institucional, com la del programa d’identificació genètica, un programa més que millorable.* 

També volem recollir la queixa del nostre company Pere Fortuny de l'Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, que ja va advertir i va demanar rectificació davant l'asseveració de què al Fossar de la Pedrera estan enterrats tant víctimes de la república com víctimes del franquisme.
No hi cap dubte que fins avui han existit víctimes còmodes i incòmodes. Encara avui és més fàcil parlar de les víctimes asèptiques políticament com les víctimes dels bombardejos que de la guerrilla antifranquista o del 27 de setembre. Fer això és etiquetar les víctimes antifeixistes ficant-les en calaixos que es poden obrir i altres que es tanquen amb clau. Aquestes conductes són inadmissibles des del punt de vista dels drets humans i des del deure democràtic de memòria. Aquestes conductes confonen i blanquegen el feixisme dotant-lo de legitimitat i legalitat. Després no ens hem d’estranyar què la gent jove, i no tan jove, voti amb naturalitat partits negacionistes que s’exhibeixen amb els símbols dels botxins colpistes sense gens de vergonya, pensant que són demòcrates, i fins i tot víctimes, víctimes dels rojos, que no oblidem, van donar la seva vida pel seu dret a vot.
Com a entitat de memòria, com a familiars de víctimes i com a víctimes, ens sentim menystingudes i ofeses per aquesta exposició. No es fa palesa la impunitat, la manca de justícia, ni es recull que les nostres víctimes i els seus familiars han demanat empar a la justícia universal a la República Argentina. Recordem que els crims de lesa humanitat patits per les víctimes del franquisme i la transició són imprescriptibles. No oblidem.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

*Ara l’administració no sap donar notícies concretes d’on són les mostres d’ADN dels familiars que van crear el primer banc genètic de famílies de víctimes de desaparició forçada a Catalunya, mostres que han de trobar-se degudament custodiades al banc de la Vall d’Hebron. Per aquest motiu ja s’ha interposat una denúncia a un jutjat català per part d’un familiar afectat reclamant document de pertinença de la seva mostra d'ADN al nou banc d'ADN del programa d'identificació genètica, tots el resultats de les comparacions fetes, cos a cos, amb el seu ADN amb les restes exhumades fins ara i còpia de les dades digitals de seqüenciació del seu ADN.

divendres, 11 de maig del 2018

UN CARRER PER LLUÍS SERRA I GIRIBERT, ALCALDE AFUSELLAT DEL PRAT DE LLOBREGAT

El Prat de Llobregat tindrà un carrer dedicat al seu alcalde republicà Lluís Serra i Giribert, pare del nostre company de lluita per la memòria Lluís, un excel·lent i incansable treballador per la veritat, la justícia i la reparació i una magnífica i solidària persona. Pare i fill s'ho mereixen. Un homenatge que es farà gràcies a la moció presentada pel grup de Podem i que va ser aprovada aquest dimecres dia 9 de maig.

L'enhorabona Lluís, ens alegrem molt!




Lluís Serra i els noms de represaliats El Prat de Llobregat.



Sandra Daza ponent de la Moció.

dijous, 22 de febrer del 2018

LA PLAÇA CATALUNYA DESBORDADA PER LA LLUITA PENSIONISTA



Avui la marea pensionista ha desbordat la plaça Catalunya amb les seves reivindicacions i denúncies i amb el cor dels iai@flautes. 

Les consignes més corejades han estat Rajoy dimisión, manos arriba esto es un atraco y el pueblo unido jamás será vencido. Els concentrats estaven indignats i denunciaven l'estafa de les pensions acusant de lladre al govern Rajoy. Per unes pensions decents tota la nostra solidaritat amb el més gran col·lectiu de l'estat espanyol, els pensionistes, que han estat el matalàs d'una crisi que s'ha pagat amb les seves pensions. S'han cremat i trencat les cartes de la ministra que comunicaven l'augment del 0,25% per aquest any, una vergonya, per unes pensionistes que només han fet que acumular una pèrdua de poder adquisitiu. Les dones han estat molt protagonistes d'aquest acte i s'ha cridat a la participació masiva en un 8 de març que preten demostrar que si les dones s'aturen l'estat es paralitza. 

Algunes de les persones concentrades a la plaça Catalunya han fet una marxa fins a la plaça Sant Jaume al marge de l'organització, que no s'ha sumat per por a possibles sancions, gràcies a la llei mordassa del PP.

Esperem que aquesta concentració d'avui de milers de persones sigui la primera de moltes, i que treballadors i estudiants es sumin a aquesta reivindicació de justícia present per un futur de dignitat per a totes i tots. 

També esperem que la propera vegada que es demani megafonia a l'Ajuntament de Barcelona sigui més col·laborador i ofereixi més mitjans, ja que ha hagut mancances greus de so que han deslluït l'acte. I hauria estat bé que la mateixa alcaldessa en solidaritat s'hagués apropat a escoltar unes reivindicacions que hauria de defensar en primera línia. S'ho mereixen molt més les i els jubilats de Barcelona que no pas Felip VI i el MWC.




Discurs de Marea Pensionista Cornellà que no ha estat possible llegir a la concentració.

Desde Marea Cornellà os invitamos a todas y todos a participar en las reivindicaciones de Marea Pensionista.

La lucha por pensiones dignas es de suma importancia, vital no solo para las personas mayores, también para las jóvenes, que deben tomar las riendas de su futuro y concienciarse de que esto también va con ellas.

En Marea Cornellà nos reunimos cada miércoles  primero y tercero de mes, debatimos y proponemos acciones de visualización para informar a la ciudadanía de los puntos que reivindica la lucha de Marea pensionista.

Queremos políticos que defiendan nuestros pilares del bienestar social, cada día más deteriorados por los continuos recortes, que todos los gobiernos han practicado.

Es realmente desalentador que las personas mayores de 67 años sigan trabajando, mientras sus nietos están en paro.

Tenemos que informarnos y saber dónde debemos estar, que no nos manipulen, que no nos utilicen para que luego firmen en contra de nuestros intereses a nuestras espaldas, como ocurrió en el Pacto de Toledo.

Por último, apoyamos la manifestación del 8 de marzo por la dignidad y los derechos de la mujer.

¡¡Esta es nuestra lucha!! Pero necesitamos que sea la lucha de toda la sociedad.

-->
Gracias compañeras y compañeros.









--> -->

dilluns, 5 de febrer del 2018

NIT DE LA MEMÒRIA 2018. PREMIS DIGNITAT 2017.




http://www.elpuntavui.cat/comunicacio/article/20-comunicacio/1333466-els-informatius-de-catalunya-radio-i-tv3-premis-dignitat.html

http://www.ccma.cat/324/la-comissio-de-la-dignitat-premia-als-serveis-informatius-de-tv3-i-catalunya-radio/noticia/2835650/

Vídeo:
http://www.ccma.cat/324/la-comissio-de-la-dignitat-premia-als-serveis-informatius-de-tv3-i-catalunya-radio/noticia/2835650/


Nit de la Memòria 2018. 2 febrer 2018.

De nou ens apleguem en la Nit de la Memòria.  Un acte  que dediquem a reflexionar sobre la memòria, tant des del punt de vista de la necessitat de fer-la present a la nostra societat com també amb els Premis Dignitat, que són  per honorar a persones i entitats que han treballat per la memòria,  o in memoriam, a persones que han tingut un compromís de lluita pels nostres drets democràtics.

La darrera nit de la memòria el mes de juny passat,  esperàvem que el Parlament de Catalunya aprovés la llei anul·lant els processos franquistes. Llei que es va aprovar el dia 29 de juny, i que va anul·lar els processos de 66.616 persones represaliades pel franquisme, algunes d’elles afusellades. I vam celebrar el compromís del govern amb l’obertura de foses i la identificació genètica de les persones desaparegudes.

Ja vivíem en aquell moment, en una situació d’excepció a Catalunya, en què l’Estat ofegava econòmicament la nostra autonomia  i imposava  la sistemàtica suspensió de les lleis socials que aprovava el nostre Parlament, fetes precisament per a pal·liar els efectes de la crisi econòmica.

 Impugnacions sistemàtiques  que deixaven en res el nostre autogovern. S’anava imposant un estat  que en nom de la “unidad de españa” negava l’autonomia política obtinguda el 1931 amb la república i restablerta el 1977 amb el retorn de Tarradellas. 

L’estat de dret es basa en un equilibri de poders entre els quals hi ha el respecte de l’estat als governs i parlaments autònoms. Sense respectar aquest equilibri es trenca l’estat de dret.

Poc podríem pensar que enguany l’Estat hauria intervingut la Generalitat i suspès el Parlament, amb el president de la Generalitat i part del govern a l’exili; amb presos polítics (el vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn i els presidents de l’ANC i Òmnium,  Jordi Sánchez   i Jordi Cuixart), i un nombre de persones perseguides i processades que augmenta cada dia.

L’actuació de la policia i dels tribunals espanyols ens tornen a fer presents els mètodes de la repressió política, sempre en nom de la  “sagrada unidad de españa” que  va ser una de les raons del cop d’estat franquista del 1936 i de la repressió posterior.

Ara més que mai, es posa de manifest com és d’important la memòria històrica, com una eina per a reforçar els fonaments democràtics de la nostra societat. La memòria del passat ens ajuda a rebutjar les conductes institucionals autoritàries i no democràtiques que no podem acceptar encara que  les dicti un estat dit democràtic.

Un estat democràtic no pot justificar en “raons d’estat” la violència i la repressió per motius polítics. Fer-ho és admetre la impunitat i la deriva autoritària.

El nostre poble té unes profundes arrels democràtiques i republicanes  que el franquisme va voler anorrear amb la repressió, per a provocar por i fer renunciar a les persones de les seves conviccions polítiques. Quan la justícia vulnera les lleis i atribueix un caràcter delictiu a conductes no tipificades com a delicte, per ser  pacífiques i democràtiques,  com ens trobem avui, deixa de ser una justícia democràtica.

Montesquieu va dir: «No existeix pitjor tirania que l'exercida a l'ombra de les lleis amb aparença de justícia

¿Què feia la policia franquista o qualsevol policia política, sinó perseguir  a les persones per les seves idees criminalitzant conductes de manifestació, propaganda,  expressió, per no estar d’acord amb els principis del règim?.

¿Què feia la justícia política franquista sinó transformar la realitat dels fets per fabular suposats delictes?

Avui de nou, la policia i els tribunals transformen el que són actes de manifestació cívica, associació o propaganda de les idees, en suposades conspiracions per la sedició i la rebel·lió.

 En un estat democràtic l’associació i manifestació de la ciutadania per assolir objectius polítics  mai pot ser considerada una conspiració, si no una activitat necessària. També el franquisme brandava “la Unidad de la Patria” com a justificació de la vulneració de drets i per a negar la realitat política del nostre poble. 

En les accions policials i judicials fetes des del setembre de l’any passat, demostren que no estem en  un estat democràtic,  ja que es vulneren  sistemàticament els principals drets humans;  el dret a l’autodeterminació dels pobles; el dret a la no discriminació per raó de la llengua, opinió política o origen nacional; el dret a la llibertat i seguretat de la persona; el dret de la igualtat davant de la llei; El dret a no ser detingut, empresonat o exiliat arbitràriament; El dret a ser jutjat per un tribunal independent i imparcial; el dret a no ser processat  per accions o omissions que no siguin causa de delicte; El dret a respectar la intimitat de la persona que inclou el de la correspondència i les comunicacions; el dret a la llibertat de pensament,  de consciència, d’expressió i opinió,  i a expressar-les públicament; el dret a la llibertat d’associació i de reunió pacífiques; el dret  a  participar en la direcció dels afers públics i a accedir a les funcions del país en condicions d’igualtat; el dret a expressar la voluntat popular a través del sufragi amb llibertat de vot.

Estem en un estat d’excepció permanent, sense que hagi estat justificat i declarat pels mecanismes que estableix la mateixa Constitució.

Només la inquisició o el Tribunal de Represión de la Masoneria y el Comunismo franquista,  obligaven  als qui no pensaven com ells a adjurar del seu pensament polític.

La llibertat de pensar i d’actuar en conseqüència, difonent les creences polítiques és la base de la democràcia. Tot home i tota dona té el dret a la seva dignitat, i això comporta respectar les creences  polítiques que tinguin, sempre que s’expressin pacíficament i de manera democràtica. 

És l’objectiu de tota repressió política voler humiliar a la ciutadania amb la por i la presó, per obligar-la a renunciar a les pròpies idees i a desistir de seguir l’acció política.  Això va contra el dret de llibertat d’expressió i de participació política.

La situació en què vivim, de nou torna a ser vigent la cançó de Raimon que diu: “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó.” “Hem vist tancades a la presó dones plenes de raó”.

Els tribunals imputen de nou,  com ho feien en els consells de guerra franquistes,  imaginaris delictes de rebel·lió a conductes que no tenen res a veure amb actes violents,  per a justificar una repressió política contra el moviment independentista. O als qui exercint la seva llibertat d’expressió, els imputen suposats delictes d’odi perquè han denunciat  la violència policial.

La suspensió de l'autonomia i les institucions catalanes, amb l’aplicació de l’article 155, ha estat feta de manera barroera i contravenint principis constitucionals estatuaris, com ho van fer les corts republicanes amb la llei del 2 de gener de 1935  després dels fets d’octubre.

Aquella llei va ser declarada inconstitucional per vulnerar el principi d’autonomia política que recollia la constitució, i suposava una pràctica derogació de l’estatut en suspendre el parlament i substituir el govern. Actes  que només podia realitzar el Parlament i també per la discrecionalitat que donava al govern per a decidir el restabliment de l’autonomia.

Recordem que la constitució de Weimar preveia un article semblant a l’article 155,  i Hitler també va imposar una interpretació abusiva, com la que ha fet avui el govern i el senat espanyols, dotant-lo de poders exorbitants, la qual cosa va trencar l’estat de dret amb les conseqüències que tots coneixem.

Hem de denunciar que amb la intervenció del govern de Catalunya s’ha afectat greument les polítiques de memòria. S’ha aturat el programa d'obertura de foses previst i pressupostat per l'any passat i enguany; S’ha suspès la concessió de subvencions per a activitats i projectes de memòria per la Direcció General.  I Tampoc s'ha pogut resoldre definitivament el retorn dels documents incautats per l'Estat el 1939 i que encara estan a l'arxiu de Salamanca i el militar d'Àvila. 

Hem de ressaltar però que hem guanyat els recursos interposats davant dels tribunals contra el retorn dels documents a Catalunya que ja havien estat restituïts als seus legítims propietaris i el recurs que va interposar   la CNT espanyola contra la restitució a la CNT de Catalunya del seu arxiu.

El procés dels papers ens demostra que no hem de  defallir en la lluita pels nostres drets. Res ni ningú pot aixafar els drets polítics i civils com ho està fent l’estat espanyol i com a ciutadans i ciutadanes no podem permetre ni abaixar el cap renunciant a les nostres conviccions democràtiques. No ho farem, per nosaltres i el nostre futur, per defensar les persones empresonades, exiliades i represaliades i sobretot ho farem, en record del què van fer els nostres pares, mares, avis i àvies, oposant-se a la ferotge repressió franquista. Ningú els va fer defallir.

Hem de tenir la seguretat que la nostra força és la convicció dels nostres drets i la voluntat de no renunciar-hi, pacifica i decididament. Ningú ens prendrà la República. Guanyarem !!!!!!!!!!!!!!!!

Ara per acabar aquesta primera part, i abans de sopar, com a acte de protesta i suport als presos polítics, al govern que està a l’exili i a totes les persones represaliades  polítiques, no demanarem un minut de silenci, perquè no callarem, cridarem ben fort i per això demanem un fort aplaudiment.

Comissió de la Dignitat.

Galeria fotogràfica.











 



Les dones republicanes, tot dignitat.



http://www.publico.es/politica/periodistas-publico-reciben-premi-dignitat-2017-nit-memoria.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/periodistes-publico-operacio-catalunya-premi-dignitat-2017_229710_102.html

http://www.ccma.cat/premsa/els-serveis-informatius-detv3-i-catalunya-radio-premis-dignitat-2017/nota-de-premsa/2831842/








dijous, 29 de juny del 2017

UN DIA HISTÒRIC: EL PARLAMENT ANUL·LA ELS JUDICIS DEL FRANQUISME PERPETRATS A CATALUNYA.


Gràcies al nostre company Pep Cruanyes, a la seva bona feina, a la seva perseverança, a la seva lluita, que és la nostra, per la veritat, la justícia i la reparació, avui el nostre Parlament ha anul·lat els judicis franquistes a Catalunya. L'enhorabona a totes les companyes i companys de la Mesa de Catalunya.




Hem gaudit d'altra jornada històrica al Parlament on per unanimitat s'ha aprovat la llei que anul·la els judicis franquistes a Catalunya. Volem destacar les intervencions de Joan Josep Nuet, de Mireia Boya i Montserrat Palau i donar les gràcies a tots tres per la seva tasca. I ens quedem amb l'emoció viscuda, les llàgrimes de companyes i companys i la satisfacció de la reparació rebuda. Aviat veurem tots els noms d'aquelles 63.961 persones que van patir aquest consells de guerra publicats al DOGC, darrera dels quals s'amaguen terribles històries de repressió. Jornada del 19 d'octubre de 2016.



La votació i l'himne d'Els Segadors vist des d'una de les sales habilitades per acollir a tantes persones protagonistes del dia d'avui, tantes que ha estat impossible poder ubicar-les a la Tribuna, encara que l'emoció i la joia han estat les mateixes.
























Un dia per recordar la resta de les nostres vides.


Links notícies:










Totes les intervencions de les diputades i diputats al Canal Parlament: