divendres, 11 de novembre del 2016

PROJECCIÓ DE L'ENTREVISTA DE MONTSERRAT ROIG A JUAN DE DIEGO SUPERVIVENT DE MAUTHAUSEN




Ahir vam tenir la sort de poder veure un capítol d'un programa de la Montserrat Roig a TVE (San Cugat-1985) dedicat als republicans de Mauthausen amb una entrevista a l'oncle del company Enric Urraca, Juan de Diego. Es va recordar també a la Montserrat Roig i el seu paper indispensable per treure a la llum una història totalment desconeguda per la majoria llavors i que en un programa amb una gran audiència va donar a conèixer l'horror viscut pels antifeixistes de l'estat espanyol als camps nazis. En el 25 aniversari de la seva mort li tornem a donar les gràcies pels seus treballs. Un luxe d'entrevistes de les quals ja no es fan.

Juan va arribar al primer tren amb antifeixistes espanyols el 1940 i va sobreviure fins a l'alliberament de Mauthausen, un dia de felicitat, on tots van plorar, aquesta vegada d'alegria, va confessar. Un ésser humà amb majúscules que va salvar vides, que va arriscar la seva per portar d'amagat un fitxer paral·lel amb les entrades i sortides dels espanyols, les seves fitxes de defunció. Ell va veure les cares dels seus companys de camp deixant la vida enrere, era la seva tasca apuntar les seves morts i no podia evitar emocionar-se en recordar aquells rostres, aquells moments, milers i milers de persones mortes cadascuna amb mirada pròpia. Més de 5000 assassinats de l'estat espanyol. Milions i milions entre tots els camps, entre els quals va voler recordar l'extermini dels gitanos que ningú mai recorda.

Joan va ser testimoni als judicis de Sttutgart i com una persona modesta que va fugir del protagonisme no sortirà a molts llibres d'història, encara que s'ho mereix pel paper tan preponderant que va tenir conjuntament amb altres companys. Era l'únic que podia circular lliure pel camp fins i tot de nit per fer la seva feina de registrador, ja que els grups arribaven a qualsevol hora del dia o de la nit, per això tenia trastocat els ritmes de son. Ell deia que una part important per sobreviure era la sort i ell es considerava després de tot el viscut i del que va patir físicament durant molts anys, un home amb sort. L'Enric va comentar l'anècdota d'un dia que viatjava amb avió i tenia una dona molt espantada al costat i li va dir senyora no pateixi que va asseguda al costat d'una persona amb sort.

L'horror que va viure i veure Juan no es pot descriure, ni ell mateix pot verbalitzar aquells detalls que no podem imaginar i que els supervivents no van poder compartir. Era un home de formació autodidacta i intel·ligent amb una gran capacitat d'aprenentatge. Un amant de la vida sobre totes les coses als seus 25 anys, això el va ajudar per aprendre en 6 mesos a defensar-se en alemany, ho va aprendre mentre pujava pedres d'un pes inhumà per les escales de la mort, a la pedrera del camp, apropant-se als companys alemanys. Enormes pedres, poc menjar, malaltia, els condemnats a l'extermini es deformaven per la manca d'aliment, ell recordava aquells caps deformes amb una gran tristor.

Aquest camp d'extermini, de dolor i terror, era també un camp de solidaritat, de germanor, de resistència, d'organització per la supervivència. Enric relata com ell va poder presenciar com al 40 aniversari de l'alliberament a Mauthausen, un home es va apropar al seu oncle cridant-li pel nom i de genolls es va enganxar a les seves cames plorant sense parar, quan Juan va poder aixecar-lo aquest partisà iugoslau li va agrair que li salvés la vida. Joan amb la seva prodigiosa memòria no el va reconèixer, això parla de totes les vides que va poder arribar a salvar.


L'Enric aprofitant que érem al Poble Sec va contar una anècdota de Joan Vilató, un tenor del barri, que també va sobreviure gràcies a la seva veu. Els nazis el feien cantar davant dels comandaments i les seves dones. Un dia es va arriscar i quan estava acabant la seva interpretació va rematar el seu cant amb un "fills de puta, fills de puta i maricons". Juan de Diego que estava a prop com interpret que era, es va ficar les mans al cap pensant que els matarien, però el públic que no tenia coneixement del català va aplaudir com sempre. També ens va explicar l'Enric com membre de l'Amical de França que la tomba de Francesc Boix, que dona nom a la biblioteca on es va projectar aquest programa, serà traslladada a la part d'honor del cementiri parisenc del Père-Lachaise.

Joan emocionat explicava a l'entrevista el moment del seu primer viatge a Barcelona després de la mort del dictador, passejant per aquells carrers de Barcelona, on faltaven aquelles persones que ell va deixar, els oficis, les olors, els tramvies, en la mateixa rambla de les flors, es va dirigir a un quiosc a comprar flors per la seva mare, quan li va explicar a la florista que era el seu primer viatge des de l'exili, la florista no li va voler cobrar les flors. 




Per acabar ell va dir que ell no tenia odi, ni al poble alemany, ni a la seva llengua que va continuar parlant, que no podia jutjar-los a tots, que no era el mateix els que van formar part activa del nazisme que els que van fer-ho per covardia, per por. Es va definir com un gran amant de la pau i detractor de la guerra, però que no era un hipòcrita i que no podia ni oblidar el que van passar en aquell camp, tots els crims comesos, i que no podia perdonar tampoc, ni podia, ni devia. Nosaltres tampoc oblidem, ni perdonem, volem veritat, justícia i reparació, això no és odi és deure de memòria.